L’edició de 1970 del Trial de Sant Llorenç, celebrada el 15 de març, va ser un esdeveniment clau per al desenvolupament del trial a Catalunya i a Espanya. Fou la quarta edició d’aquesta prova, organitzada pel Motor Club Terrassa, i un moment històric per a la disciplina: per primera vegada, el Campionat d’Europa de Trial incloïa una prova disputada a Catalunya. Aquest fet marcava un pas endavant en el reconeixement internacional de la qualitat organitzativa i esportiva del trial català.
El trial va tenir lloc als voltantsSant Llorenç del Munt i l’Obac, amb sortida i arribada a Matadepera, al Vallès Occidental. Hi van participar 142 pilots, un nombre que reflectia l’atractiu creixent de la prova, que havia anat guanyant prestigi des dels seus inicis el 1967. Els competidors s’enfrontaren a 25 zones de control, distribuïdes en un recorregut exigent que calia completar dues vegades.
El Campionat d’Europa de Trial, que es disputava des de 1964, havia estat tradicionalment dominat per proves al Regne Unit i altres països del nord d’Europa, com Bèlgica i Alemanya. La inclusió del Trial de Sant Llorenç al calendari europeu representava no només un reconeixement al Motor Club Terrassa, sinó també un reflex de l’ascens de Catalunya com a centre neuràlgic del trial internacional.
Aquest èxit es devia, en gran part, a la creixent influència de les marques catalanes de motocicletes, com Montesa, Bultaco i OSSA, que havien aconseguit un nivell tècnic excepcional i estaven guanyant protagonisme en les competicions europees. La inclusió del Trial de Sant Llorenç al campionat també consolidava Catalunya com una regió clau per al desenvolupament del motociclisme en general.
Un dels fets més destacats de l’edició de 1970 fou la seva transmissió televisiva en directe per Televisió Espanyola (TVE), un esdeveniment poc habitual en aquella època. Es van retransmetre quatre zones del trial, un desplegament tècnic impressionant per a l’època, ja que no es disposava d’enllaços per satèl·lit. Per fer-ho possible, es van haver de desplegar 5 quilòmetres de cable, que connectaven les càmeres situades estratègicament en punts clau amb la unitat mòbil. Aquest esforç reflectia l’interès creixent pel trial i el seu potencial per arribar a un públic més ampli.
L'edició de 1971 del Trial de Sant Llorenç va ser la cinquena d’aquesta prova, organitzada pel Motor Club Terrassa. La competició va ser la sisena prova del Campionat d'Europa d’aquell any i es va disputar el 7 de març pels voltants de Sant Llorenç del Munt, amb la sortida a Matadepera, al Vallès Occidental.
Un total de 73 pilots van participar, superant 24 zones distribuïdes al llarg d’un recorregut que calia completar dues vegades.
L'afluència de públic va ser considerable, amb més de 15.000 espectadors assistint a l'esdeveniment.
L'edició de 1972 del Trial de Sant Llorenç, organitzada pel Motor Club Terrassa, va ser la sisena edició d’aquesta destacada competició. Celebrat el 5 de març, el trial formava part del Campionat d'Europa com la seva quarta prova de l'any i es va disputar pels voltants de Sant Llorenç del Munt, amb la sortida ubicada a Matadepera, al Vallès Occidental.
Un total de 107 pilots van prendre part en aquesta edició, enfrontant-se a 24 zones de dificultat distribuïdes al llarg d’un recorregut que havien de completar dues vegades. La jornada va estar marcada per una pluja persistent, que va afegir dificultat a la prova. El centre organitzatiu es trobava al Pla de Sant Llorenç del Munt, punt de sortida i arribada dels participants.
L'edició de 1973 del Trial de Sant Llorenç, organitzada pel Motor Club Terrassa, va ser la setena edició d’aquesta prova emblemàtica. Celebrada el 4 de març, la competició va ser la tercera prova puntuable del Campionat d'Europa d’aquell any i es va desenvolupar pels voltants de Sant Llorenç del Munt, amb la sortida situada a Matadepera, al Vallès Occidental.
Un total de 110 pilots van participar en aquesta edició, enfrontant-se a 25 zones de dificultat distribuïdes al llarg d’un recorregut que s’havia de completar dues vegades.
Un dels aspectes més comentats de la prova va ser el discret rendiment de Mick Andrews, guanyador de les tres edicions anteriors, que en aquesta ocasió només va aconseguir un catorzè lloc. Aquest resultat es va atribuir a la manca de competitivitat del prototipus Yamaha que Andrews estava desenvolupant per a la seva nova marca. Precisament, aquest trial va marcar el debut en competició del prototipus. El canvi de marca d’Andrews, després d’anys d’èxits amb OSSA, va provocar el descontentament d’alguns afeccionats catalans, que el van xiular al seu pas en sentir-se traïts per aquesta decisió.
L'edició de 1974 del Trial de Sant Llorenç, organitzada pel Motor Club Terrassa, va ser la vuitena edició d’aquesta prestigiosa competició. Celebrada el 3 de març, la prova era la quarta puntuable del Campionat d'Europa d’aquell any i es va desenvolupar pels voltants de Sant Llorenç del Munt, amb la sortida ubicada a Matadepera, al Vallès Occidental.
Un total de 135 pilots van participar en aquesta edició, enfrontant-se a 24 zones de dificultat repartides al llarg d’un recorregut que calia completar dues vegades.
El fet més destacat de la jornada va ser el tercer lloc aconseguit pel jove Manuel Soler, de només setze anys, un resultat que el consolidava com un dels pilots amb més projecció del moment.
L'edició de 1975 del Trial de Sant Llorenç, organitzada pel Motor Club Terrassa, va ser la novena edició d’aquesta destacada prova. Celebrada el 2 de març, la competició va ser la tercera prova puntuable del Campionat del Món, que aquell any es disputava per primera vegada després de la transformació de l'antic Campionat d'Europa. El recorregut, situat pels voltants de Sant Llorenç del Munt, tenia la sortida a Matadepera, al Vallès Occidental.
Un total de 100 pilots van participar en aquesta edició, amb una inscripció limitada a aquest nombre pel nou format del campionat. Entre els participants, 62 eren pilots estrangers. Els competidors es van enfrontar a 25 zones de dificultat, que havien de completar dues vegades.
Malgrat les dures condicions meteorològiques —amb fred intens, pluja i boira—, la prova va atraure, com era habitual, un gran nombre d’espectadors, consolidant-se un cop més com una de les cites més esperades del calendari de trial.
L'edició de 1976 del Trial de Sant Llorenç, organitzada pel Motor Club Terrassa, va ser la desena d’aquesta prova emblemàtica. Celebrada el 7 de març, la competició va ser la tercera prova puntuable del Campionat del Món d’aquell any. El recorregut es va desenvolupar pels voltants de Sant Llorenç del Munt, amb la sortida ubicada a Matadepera, al Vallès Occidental.
Un total de 100 pilots, procedents de tretze països diferents, van participar en aquesta edició, destacant la presència de 26 catalans entre els competidors. Els pilots es van enfrontar a 24 zones de dificultat, repartides al llarg d’un recorregut que havien de completar dues vegades. Com en altres ocasions, l’assistència de públic va ser massiva.
Algunes de les 24 zones utilitzades en aquesta edició eren habituals de la prova i es van mantenir en diverses edicions. Entre elles es trobaven les anomenades Reietó, Tobogan i Dipòsit, situades al Torrent de la Riba, així com la coneguda Cañon Colorado, propera al Club Esportiu Terrassa, a uns 500 metres del quilòmetre 5,800 de la carretera BV-1221 que uneix Terrassa amb Talamanca.
Moltes d’aquestes zones eren fàcilment accessibles per als espectadors, ja que estaven ubicades prop de carreteres o camins forestals, facilitant l’accés i contribuint a l’èxit de públic de la prova.
L'edició de 1977 del Trial de Sant Llorenç, organitzada pel Motor Club Terrassa, va ser la onzena d’aquesta destacada competició. Celebrada el 6 de març, la prova va ser la quarta puntuable del Campionat del Món d’aquell any. El recorregut es va desenvolupar pels voltants de Sant Llorenç del Munt, amb la sortida ubicada a Matadepera, al Vallès Occidental.
Un total de 94 pilots van participar en aquesta edició, enfrontant-se a 25 zones de dificultat que calia superar al llarg d’un recorregut repetit dues vegades. La dificultat de les zones, amb terreny esglaonat i ple de pedres, va ser destacada pels experts com una de les característiques més exigents de la prova.
Algunes de les 25 zones utilitzades en aquesta edició eren ja tradicionals d’aquesta prova i s’havien fet servir en diverses ocasions. Entre elles, es poden destacar:
"Many": Aquesta zona es trobava al fons de la vall que mena a la Font de Carlets, després de baixar el vessant de muntanya fins al revolt de la carretera de Rellinars, a tocar de l'entrada de Matadepera. La zona consistia en una pujada molt forta i llarga, situada en un entorn feréstec envoltat d’un dens alzinar, esbarzers i matolls, que feia de la seva superació un autèntic repte.
“Zona de l’Aureli”: Situada als voltants de la Font de Carlets, era considerada una de les zones més difícils de la prova. Començava amb un descens brusc sobre roca que portava, després d’un revolt tancat, a un rierol. A continuació, calia girar 90 graus i superar un alt esglaó per iniciar una forta pujada amb terra solta i arrels. Un cop vençut aquest tram, la zona continuava amb una baixada pronunciada sobre roca lliscant que desembocava de nou al rierol, que calia travessar a gual per encarar un pendent final llarg i exigent.
Aquestes zones, tant per la seva bellesa natural com per la seva dificultat tècnica, van contribuir a reforçar el prestigi de la competició dins el calendari internacional de trial.
L'edició de 1978 del Trial de Sant Llorenç, organitzada pel Motor Club Terrassa, va ser la dotzena edició d’aquesta prestigiosa competició. Celebrada el 12 de març, la prova va ser la cinquena puntuable del Campionat del Món d’aquell any i es va disputar als voltants de Sant Llorenç del Munt, amb la sortida situada davant del restaurant Cavall Bernat, a Matadepera, Vallès Occidental.
Un total de 94 pilots van participar en aquesta edició, enfrontant-se a 25 zones de dificultat distribuïdes al llarg d’un recorregut que calia completar dues vegades. A diferència d’anys anteriors, la duresa de les zones va ser menor, i les condicions meteorològiques favorables, sense pluja ni fang, van fer que aquest trial resultés en alguns moments més assequible que de costum.
El Motor Club Terrassa va comptar amb un pressupost de 3.000.000 de pessetes (uns 18.000 euros actuals) per a aquesta edició, la qual cosa va permetre muntar un dispositiu organitzatiu destacable. Al punt de sortida, davant del restaurant Cavall Bernat, es va instal·lar un envelat de 1.000 m² on es van organitzar diverses activitats complementàries i, al final del trial, la cerimònia de lliurament de premis. L’envelat també disposava de pantalles de televisió en color gegants que projectaven imatges en directe d’algunes zones del recorregut, una novetat notable per a l’època.
Durant el dia, es van celebrar diverses activitats per entretenir el públic, incloent-hi:
Un concurs fotogràfic, amb el trial com a temàtica principal.
Un sorteig de motocicletes, que incloïa una Montesa Cota 348, una Cota 25, una Bultaco Sherpa T 350 i una OSSA Super Pioneer 350.
Un punt de donació de sang, habilitat prop de l’envelat per als hospitals de la zona.
A més, a l’hora de la sortida, cap a les 9 del matí, es van enlairar 10 ales delta des del cim de La Mola, oferint un espectacle únic per als espectadors.
L’organització va ser pionera en l’ús de la informàtica aplicada a les proves de trial. Gràcies a la incorporació d’ordinadors, es va agilitzar considerablement la confecció i publicació de les classificacions provisionals, establint un precedent en la modernització d’aquest tipus d’esdeveniments.
Aquest conjunt d’innovacions i activitats va fer de l’edició de 1978 una de les més memorables en la història del Trial de Sant Llorenç.
L'edició de 1979 del Trial de Sant Llorenç, organitzada pel Motor Club Terrassa, va ser la tretzena d’aquesta emblemàtica prova. Celebrada l’11 de març, la competició va ser la cinquena puntuable del Campionat del Món d’aquell any. El recorregut es va iniciar al restaurant Cavall Bernat, a Matadepera, al Vallès Occidental, i va comptar amb la participació de 115 pilots. Els competidors van haver de superar 25 zones de dificultat distribuïdes al llarg d’un itinerari que calia completar dues vegades.
Aquesta edició va ser la primera en què el Trial de Sant Llorenç es va allunyar del seu escenari tradicional al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt. Davant les amenaces de boicot per part d’alguns grups ecologistes, els organitzadors van decidir traslladar la major part del recorregut als voltants de Rellinars, evitant així entrar dins els límits del parc natural.
Aquest canvi va marcar un punt d’inflexió en la història de la prova, evidenciant la necessitat de compatibilitzar l’organització d’esdeveniments esportius amb la protecció del medi ambient. Tot i la modificació del recorregut, la prova va mantenir el seu nivell tècnic i va continuar atraient un gran nombre de participants i espectadors.
L'edició de 1980 del Trial de Sant Llorenç va ser la catorzena d’aquesta prova, organitzada pel Motor Club Terrassa. Celebrada el 9 de març a Olot, Garrotxa, aquesta edició va ser la quarta prova del Campionat del Món d’aquell any. Van participar 85 pilots, que van haver de superar 20 zones de dificultat distribuïdes al llarg d’un recorregut que calia completar tres vegades.
Per primera vegada, el Trial de Sant Llorenç es va disputar fora del seu escenari tradicional, els voltants del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt. Aquest canvi va ser motivat per les pressions de diverses entitats ecologistes, que van provocar que, aquell any, la Diputació de Barcelona no concedís el permís per a la celebració de la prova en aquells paratges.
Tot i aquest canvi, el nou indret escollit a Olot va ser molt ben rebut tant pels organitzadors com pels participants. La zona va ser altament elogiada, destacant especialment per les seves zones d’aigua i roca, que eren més semblants a les que es trobaven habitualment en altres trials europeus, oferint així un repte tècnic diferent però igualment emocionant.
L'edició de 1981 del Trial de Sant Llorenç, la 15a d'aquesta emblemàtica prova, fou organitzada pel Motor Club Terrassa i destacà com la primera cita del Campionat del Món d'aquell any. La competició es disputà el 22 de febrer a Mura, a la comarca del Bages, amb la sortida situada prop de l'església de Sant Martí. Un total de 80 pilots van afrontar el repte de superar 15 zones distribuïdes al llarg d'un recorregut que havien de completar tres vegades.
Després d'un parèntesi en l'edició anterior, que es traslladà a Olot, el Trial de Sant Llorenç retornà el 1981 al seu escenari originari, Sant Llorenç del Munt. Tanmateix, en aquesta ocasió la competició se celebrà als contraforts del vessant nord del massís, fora dels límits del Parc Natural i ja dins de la comarca del Bages, a uns 20 km de Terrassa. Aquesta edició fou l'última en aquest entorn, ja que, a partir de 1982, la prova tornà a Olot durant uns quants anys i posteriorment varià anualment d'ubicació entre diverses comarques catalanes.
El guanyador d'aquesta edició fou Manuel Soler, qui es convertí en el primer català a triomfar al Trial de Sant Llorenç des que la prova havia esdevingut internacional el 1970. Aquest èxit tingué lloc pocs dies després d'una intensa onada de fred i neu, que el dijous 19 de febrer deixà gran part del terç central i nord de Catalunya emblanquinat. Al cim de La Mola, per exemple, es van acumular fins a 10 cm de neu. Les adverses condicions climàtiques posaren en risc la celebració de la prova, ja que diversos sectors propers a Mura es tornaren intransitables.
No obstant això, gràcies a l'esforç i adaptabilitat dels membres del Motor Club Terrassa, que feia un any que preparaven l'esdeveniment, es va aconseguir salvar la competició. Divendres es revisà el recorregut previst, amb l'anul·lació d'algunes zones, modificacions en el traçat d'altres i una reducció de la longitud del recorregut, que inicialment era de 25 km.
L'edició de 1982 del Trial de Sant Llorenç va ser la 16a d'aquesta prova, organitzada pel Motor Club Terrassa. La competició, que inaugurava el Campionat del Món d'aquell any, es va celebrar el 21 de febrer a Olot, a la comarca de la Garrotxa. Hi van participar 100 pilots, que van haver de superar 21 zones distribuïdes al llarg d'un recorregut que calia completar dues vegades.
La pluja no va donar treva durant tota la jornada, i l'aigua, el fred i el fang van conferir a la prova un caràcter propi dels trials britànics. Al final de l'esdeveniment, es va formar un gran embús a l'aparcament públic, quan la multitud de seguidors que hi havia assistit van intentar sortir-ne simultàniament, empesos per la pluja i la por de quedar-hi atrapats.
L'edició de 1983 del Trial de Sant Llorenç va ser la 17a d'aquesta prova, organitzada pel Motor Club Terrassa. El trial, que inaugurava el Campionat del Món d'aquell any, es va celebrar el 20 de febrer a Olot, a la comarca de la Garrotxa. Hi van participar 70 pilots, que van haver de superar 20 zones distribuïdes al llarg d'un recorregut que calia completar dues vegades.
La prova es va disputar en condicions atmosfèriques extremes, marcades per la presència de força neu i fang, que van posar a prova l'habilitat i resistència dels participants.
L'edició de 1984 del Trial de Sant Llorenç va ser la 18a d'aquesta prova, organitzada pel Motor Club Terrassa. El trial, que inaugurava el Campionat del Món d'aquell any, es va celebrar el 4 de març a Olot, a la comarca de la Garrotxa. Hi van participar prop de 50 pilots, que van haver de superar 21 zones distribuïdes al llarg d'un recorregut que calia completar dues vegades.
La dificultat de les zones va ser considerable, amb l'aigua i la roca com a elements predominants. El terreny estava ple de còdols i incloïa diverses pujades pronunciades que van posar a prova les habilitats dels participants.
L'edició de 1985 del Trial de Sant Llorenç va ser la 19a d'aquesta prova, organitzada pel Motor Club Terrassa. El trial, que inaugurava el Campionat del Món d'aquell any, es va celebrar el 24 de febrer a Peramola, a la comarca de l'Alt Urgell. Hi van participar prop de 70 pilots, que van haver de superar 21 zones distribuïdes al llarg d'un recorregut que calia completar dues vegades.
De cara a aquella edició, el Motor Club Terrassa va comptar amb la col·laboració de la comissió de moto clubs de Lleida i amb la participació de Manuel Soler, qui es va encarregar de dissenyar les zones del trial.
L'edició de 1986 del Trial de Sant Llorenç va ser la 20a d'aquesta prova, organitzada pel Motor Club Terrassa. El trial, que representava la quarta prova del Campionat del Món d'aquell any, es va celebrar el 13 d'abril a Peramola, a la comarca de l'Alt Urgell. Hi van participar 102 pilots, que van haver de superar 21 zones distribuïdes al llarg d'un recorregut que calia completar dues vegades.
L'edició de 1987 del Trial de Sant Llorenç va ser la 21a d'aquesta prova, organitzada pel Motor Club Terrassa. El trial, que inaugurava el Campionat del Món d'aquell any, es va celebrar el 5 de març a Sant Llorenç de Morunys, a la comarca del Solsonès. Hi van participar 103 pilots, que van haver de superar 21 zones distribuïdes al llarg d'un recorregut que calia completar dues vegades.
La dificultat de les zones marcades en aquesta edició va fer que molts pilots dediquessin més temps de l'habitual a estudiar-les. Això va provocar que un gran nombre de participants —favorits inclosos— exhaurissin el temps límit establert (7 hores i 20 minuts) i acabessin desqualificats. De fet, només 36 dels 103 pilots que van iniciar la prova van aconseguir completar-la.
L'edició de 1988 del Trial de Sant Llorenç, organitzada pel Motor Club Terrassa, fou la 22a d'aquesta prova. El trial, que inaugurava el Campionat del Món d'aquell any, es va celebrar el 6 de març a Sant Llorenç de Morunys, al Solsonès, amb sortida davant l'edifici de l'escola Vall de Lord.
Hi van participar prop de 70 pilots, que havien de superar 15 zones distribuïdes al llarg d'un recorregut que calia completar tres vegades. La dificultat de les zones fou menor en comparació amb l'edició anterior.
L'edició de 1989 del Trial de Sant Llorenç, organitzada pel Motor Club Terrassa, fou la 23a d'aquesta prova. El trial, que constituïa la vuitena prova del Campionat del Món d'aquell any, es va celebrar el 16 de juliol a La Seu d'Urgell.
Hi van participar prop de 80 pilots, que havien de superar 21 zones distribuïdes al llarg d'un recorregut que calia completar dues vegades.
L'edició de 1990 del Trial de Sant Llorenç, organitzada pel Motor Club Terrassa, fou la 24a d'aquesta prova. El trial, que corresponia a la novena prova del Campionat del Món d'aquell any, es va celebrar l'1 de juliol a Viella, a la Vall d'Aran, amb sortida a prop de la zona d'esquí de La Tuca.
Hi van participar prop de 60 pilots, que havien de superar 21 zones distribuïdes al llarg d'un recorregut que calia completar dues vegades.
L'edició de 1991 del Trial de Sant Llorenç, organitzada pel Motor Club Terrassa, fou la 25a d'aquesta prova. El trial, que constituïa la sisena prova del Campionat del Món d'aquell any, es va celebrar el 8 de juny a Viella, a la Vall d'Aran.
Hi van participar prop de 60 pilots, que havien de superar 21 zones distribuïdes al llarg d'un recorregut que calia completar dues vegades. Les zones marcades per a aquest trial eren variades, amb una notable presència de pedres i aigua.
L'edició de 1992 del Trial de Sant Llorenç, organitzada pel Motor Club Terrassa, fou la 26a d'aquesta prova. El trial, que va ser la primera prova del Campionat del Món d'aquell any, es va celebrar el 29 de març a Berga.
Hi van participar prop de 50 pilots, que havien de superar 20 zones distribuïdes al llarg d'un recorregut que calia completar dues vegades. Va ser un trial en què el temps establert per completar el llarg recorregut va ser considerat insuficient per la majoria dels participants.
L'edició de 1993 del Trial de Sant Llorenç, organitzada pel Motor Club Terrassa, fou la 27a d'aquesta prova. El trial, que va ser la novena prova del Campionat del Món d'aquell any, es va celebrar el 25 de juliol a Viella, a la Vall d'Aran.
Hi van participar prop de 50 pilots, que havien de superar 18 zones distribuïdes al llarg d'un recorregut que calia completar dues vegades.
El trial va ser més dur i difícil que en edicions anteriors, tant pel que fa a les zones —totes elles amb baixa adherència (la majoria d'aigua i la resta de pedres i terra humides)— com pel poc temps concedit per l'organització per completar-lo (7 hores, que es van demostrar insuficients).
L'edició de 1994 del Trial de Sant Llorenç, organitzada pel Motor Club Terrassa, fou la 28a d'aquesta prova. El trial, que va ser la vuitena prova del Campionat del Món d'aquell any, es va celebrar el 10 de juliol a Tossa de Mar, a la Selva.
Hi van participar prop de 50 pilots, que havien de superar 12 zones distribuïdes al llarg d'un recorregut que calia completar tres vegades.
Disputat en un dia de forta calor, el trial va sorprendre molts participants per la seva gran bellesa, ja que alternava paisatges de mar i muntanya. Fins i tot es va marcar alguna zona a la línia de costa, sota la muralla del castell de Tossa.
L'edició de 1995 del Trial de Sant Llorenç fou la 29a d'aquesta prova, organitzada pel Motor Club Terrassa. El trial, que va ser la cinquena prova del Campionat d'Espanya d'aquell any, es va celebrar el 21 de maig a Castellbell i el Vilar, al Bages.
Hi van participar diversos pilots, que havien de superar 12 zones distribuïdes al llarg d'un recorregut que calia completar dues vegades.
Per primera vegada des que, el 1970, es va convertir en puntuable per al Campionat d'Europa, el trial no puntuava per al Campionat del Món d'aquella temporada i es limitava a ser puntuable per al campionat estatal. El motiu d'aquesta situació fou la decisió de la Federació Espanyola (RFME) de traslladar el Gran Premi d'Espanya a altres zones de l'estat, començant aquell any pel País Basc (concretament, a Bilbao).
L'edició de 1996 del Trial de Sant Llorenç fou la 30a d'aquesta prova, organitzada pel Motor Club Terrassa. El trial, que va ser la cinquena prova del Campionat d'Espanya d'aquell any, es va celebrar el 30 de juny a Vandellòs, al Baix Camp.
Hi van participar diversos pilots, que havien de superar 18 zones distribuïdes al llarg d'un recorregut que calia completar dues vegades.
En aquesta edició, el Motor Club Terrassa comptà amb la col·laboració del Moto Club Vandellòs per a l'organització de l'esdeveniment. Per segon any consecutiu, el trial no puntuava per al Campionat del Món de la disciplina i es limitava a ser puntuable per al campionat estatal, ja que aquell any el Gran Premi d'Espanya es va celebrar a Navacerrada (Castella).
El guanyador va ser Amós Bilbao, mentre que Marc Colomer es va lesionar durant la prova i va acabar en la sisena posició.
L'edició de 1997 del Trial de Sant Llorenç fou la 31a d'aquesta prova, organitzada pel Motor Club Terrassa. El trial va ser la primera i segona prova del Campionat del Món d'aquell any i es va celebrar el cap de setmana del 5 i 6 d'abril a Sant Fruitós de Bages.
Hi van participar prop de 50 pilots, que havien de superar 14 zones distribuïdes al llarg d'un recorregut que calia completar dues vegades.
Després d'un parèntesi de dos anys, el Trial de Sant Llorenç tornava a ser puntuable per al Campionat del Món. En aquesta edició, les zones van ser considerades força difícils pels pilots. El diumenge, Kenichi Kuroyama va sorprendre els favorits i es va convertir en el primer japonès a guanyar una prova del mundial.
L'edició de 1999 del Trial de Sant Llorenç fou la 32a d'aquesta prova, organitzada pel Motor Club Terrassa. El trial va ser la primera i segona prova del Campionat del Món d'aquell any i es va celebrar el cap de setmana del 20 i 21 de març a Lloret de Mar, a la Selva.
Hi van participar prop de 50 pilots, que havien de superar 15 zones distribuïdes al llarg d'un recorregut que calia completar dues vegades.
Després d'un any de pausa, el Trial de Sant Llorenç tornava a celebrar-se a Catalunya.
L'edició de 2001 del Trial de Sant Llorenç fou la 33a d'aquesta prova, organitzada pel Motor Club Terrassa. El trial va ser la primera i segona prova del Campionat del Món d'aquell any i es va celebrar el cap de setmana del 20 i 21 d'abril a Sant Joan de les Abadesses, al Ripollès.
Hi van participar prop de 50 pilots, que havien de superar 15 zones (12 el segon dia) distribuïdes al llarg d'un recorregut que calia completar dues vegades.
Després d'un any de pausa, el Trial de Sant Llorenç tornava a celebrar-se a Catalunya per última vegada amb aquest nom (més tard, es va celebrar novament, però ja conegut simplement com a Gran Premi d'Espanya de Trial i organitzat per altres entitats). En aquesta última edició hi van participar pilots de vuit països diferents, tot i que la majoria d'ells eren catalans.
El clima va ser un dels factors determinants de la prova, ja que les precipitacions de neu a última hora de dissabte, així com les baixes temperatures, van obligar l'organització a anul·lar tres zones el diumenge i a modificar el recorregut de cinc més.
AI Website Creator